Estiu, estiuet, ja t’ensumes, ja ets aquí, com t’enyoràvem. Per fi tenc temps de publicar aquesta recepta. La coca la vaig fer entre filòsofs, literatures i fórmules de punt mort, VAN i TIR. És evident que estudiar són hores, almanco d’asseguda davant els papers no podran dir que no n’hi vaig passar (això sí, també vaig fer molts minuts fantasiejant amb aquest estiu) , però el que també és evident és que tantes hores arriba a que no entra res, i entre una cosa i l’altre cerques un moment per fugir i desconnectar.Per descansar de la feina, vaig anar i venir de la finca de mon pare, Son Gener, d’on vaig agafar aquestes mores. M’hauríeu d’haver vist a prop de la morera, quines mans i quins llavis més pintats que duia! I amb tanta mora mon pare em va dir que en fes una coca, i així ho vaig fer. És tan senzill com una base de coca de verdures, amb la fruita i sucre. Si no teniu mores, podeu fer-la amb el que vulgueu. Una delícia per berenar!
Jo vos propòs per a la pasta una de les receptes del llibre Els millors plats de la cuina popular de Mallorca, del qual us parlava a la recepta anterior. Dit tot això, anem per feina?
Qui més no ha pensat que he perdut el cap. Un títol suggerent, veritat? Doncs té una explicació molt fàcil: aquest pastís solet, amb una sola massa, en surt amb tres: una primera capa, seguida d’una semblant al púding o crema, i la final, el bescuit. Una meravella!
Tot d’una que vaig veure la recepta al bloc Kanela y Limón, vaig dir, aquesta l’hem de tastar. I efectivament, aquí en teniu la prova i la recepta per si voleu provar de fer-la. És ben senzilla, no té gaires secrets, i el resultat val la pena, si us agrada la crema. Això sí, no es pot desemmotlar per tant, s’han de fer talls dins la mateixa llauna de la cocció i servir-la. En surt bastanta quantitat, per la qual cosa en podem fer la meitat.
Na Maria, una d’aquestes amigues de tota la vida, fa quinze dies, un dissabte, es va presentar a casa amb un tassonet de pasta i un full amb instruccions. N’havia sentit a parlar de la coca del Pare Pius, o coca de las Carmelitas Descalzas de Sevilla, de fet quan era petita sé que n’hi van regalar un tassó a ma mare que la va fer. La veritat em va fer molta il·lusió.
Vaig començar la recepta el dijous vinent i la vaig acabar aquest dissabte. Aquesta recepta té molts anys, i s’ha de fer en 10 dies, a partir de la massa del tassó que et regalen. Clar que segurament molts no la tendreu, per això he estat cercant per internet i he trobat la massa de la qual es parteix a aquest bloc, perquè sigueu els primers en començar aquesta cadena.
És una coca humida, i perfecte per berenar. Amb el gustet de canyella i taronja, i els trossets de poma, anous, i panses… és ideal. I el que fa més il·lusió és compartir-la amb tothom i formar part d’aquesta cadena. Sembla que ha de dur una feina, però no és així. És fa amb un tres i no res!
Només he d’aclarir tres coses: la mesura és la del tassó amb la qual us regalen la massa, no es posa dins la gelera i finalment, que la podeu començar amb un cert temps des de que rebeu el tassó. Jo per exemple vaig començar dijous per fer-la dissabte.
Un títol molt supersticiós veritat? Però mereixia algun honor. Sí, supòs que tothom té la seva coca de xocolata preferida. Per mi, és aquesta (de moment). Quan la vaig tastar, per primera vegada, vaig pensar amb vosaltres, i em vaig dir: “Has de demanar la recepta Isabel Maria, i l’has de publicar. Aquesta delícia necessita ser compartida amb tothom!” És humida, dolça però sense ser embafadora, i no necessita res més, es fon fins la boca. Ben senzilla, i d’excel·lent resultat. Tot va a tast, però serà difícil que als xocoaddictes no us agradi!
La coca que vaig tastar era feta de na Catalina, igual que la coca de brossat, i ella mateixa em va donar encantada la recepta. I per sant Antoni en fam fer dues. Una que el forn vell, (es va espatllar definitivament aquell dia) ens va cremar, i aquesta, que va quedar una mica massa cuita per fora. Però ara ja tenim forn nou, i no ens passarà més! (Ja era hora!) La que vam cremar, en vam berenar tota la setmana amb la llet. I què bona que era! De nou, moltíssimes gràcies per la recepta Catalina, i per aquesta mà que tens dins la cuina.
A més, he de dir una cosa, avui és un dia molt especial. Un dels meus millors amics, d’aquests que sempre hi són, fa devuit anys. No li vaig poder fer pastís, però li prepararem una festa sorpresa que entre tots va fer molt goig. Gràcies a ell, avui el bloc està en marxa, perquè fou qui me’l muntà. Un dia li faré una crema catalana, el seu postre preferit. Mil gràcies Jaume, i desitjar-te molts d’anys i bons. Molts junts!
Després d’això, qui s’hi anima i em dieu que vos ha semblat?
L’intenció no era fer aquesta coca. Jo volia mostrar-vos com és una coca de tallades, la típica de Mallorca per Carnestoltes. Però quan vaig anar a comprar el carabassat, no en vaig trobar ni a les botigues del poble, ni a les del poble veïnat.Quin greu em va saber…Però vaja, l’any que ve, si sóc entre vosaltres (que esper que sí!) intentaré publicar-vos una coca de talles, ben autèntica.
Avui, aquesta és la substituta, que de fet és exactament igual, però envers de posar-hi carabassat, du albercocs. (A casa ens agraden més.) Personalment, m’agrada molt més quan és temporada d’albercocs, i els podem posar frescs, i no en almívar com avui, però aquests en són un bon substitut tot l’any.
Arriba tard la recepta, però com sempre segon de batxillerat reclama més temps del que tinc per dedicar-vos. Però vaja, esper que us hi animeu.
Aquest és un dels pastissos que hem fet sempre a casa. I jo dic, que si una cosa es fa tan sovint, serà perquè té alguna cosa bona, o no? És fàcil, senzilla, lleugera, fresca i encanta. Això últim, sobre tot a la meva germana. Per això, aquesta recepta va per ella, perquè malgrat no ens ho diguem sovint, l’estim moltíssim. Gràcies Xisca Neus.
Bé, com un deia, es prepara en un tres i no res, només necessita unes hores de gelera. Per això és fantàstic per preparar-la amb antelació i si teniu un compromís, llevar-vos ho de sobre aviat i deixar tothom content (i amb bon gust de boca).
Respecte a la confitura, la meva, no té molt bona presència però la feim a casa, amb fraules de l’hort, i és molt bona. La podeu substituir per la confitura que volgueu, la que més us agradi! I només una cosa més, jo li pos talment, perquè és com més ens agrada, però si ho preferiu, hi podeu dissoldre gelatina i que agafi cos. Queda més lluit, i si us agrada més, és un moment.
Qui no ha menjat mai brownie? És tot un clàssic, i a més una delícia, veritat? Molt fàcil de fer, i sempre queda lluït. Idò sabíeu que aquest trosset de dolçor va aparèixer per error? Idò sembla que un cuiner americà feia un pastís de xocolata, però no va pensar a posar-hi el llevat, i va quedar així, baixet, atapeït, i humit. M’atreviria a dir que és l’error més dolç de la història.
Mai havia aconseguit que hem quedés una capa cruixent per sobre i un interior tendre. Aquest cap de setmana vaig anar a veure un amic, en Marc. A ell li agrada el brownie amb moltes anous, i com que demà fa devuit anys, n’hi vaig preparar un pensat precisament per ell, i avui el vos present a vosaltres. Ell i em va dir que estava aprovat. Molts d’anys Marc, que ja són divuit!
M’encanta el brossat, i na Catalina, que és quasi com una tia per jo, en fa una coca que l’ador. A més a més, el brossat el fan ells a casa, juntament amb un formatge tendre de cabra, que és una delícia.
Idò aquest divendres em va regalar brossat, i li vaig demanar a veure si em podia explicar com en feia la coca. I per descomptat que ho va fer! La vaig preparar i ens la vam menjar a matances aquest dissabte.
És una coca molt humida, amb una base de pasta brisa, i que resulta una delícia per tots els amants del brossat. A vegades, l’he tastada amb confitura, i no sabria dir-vos com m’agrada més!
Aquesta és per excel·lència la coca de xocolata de la meva infància. Ha estat molts anys la base de les meves candeles, i la que preparava ma mare sempre. Jo no m’agradava el dolç, i no tenc record d’haver menjat mai pastís d’aniversari de ningú, però si menjava res, era coca d’aquesta. I és que la veritat, agrada a tothom, i és una delícia. De nina, la meva il·lusió era fer l’aniversari a l’escola, dur un pastís i bufar-lo amb els amics, però passa que el dia del meu aniversari sempre és festiu, dia 1 de març, i ho vaig celebrar poques vegades a classe. Idò una d’aquestes vegades, vaig ajudar a ma mare que ens va fer aquest pastís dins un motlle en forma d’ós, i no en va quedar cap mica ni una, va esser tot un èxit! Estava tan contenta i orgullosa, que no em va saber gens de greu que no n’hi hagués cap tros per mi. Gràcies mare, de cor.
Bé, i després de recordar aquells moments que ens fan vulnerables, us explicaré com és de senzilla de fer. No queda gens seca, però tampoc és embafadora. El whisky, només hi deixa un lleuger toc que la diferencia, i li proporciona humitat. Que el voleu substituïr per un altre licor, o per llet? Cap problema.
La meva padrina fa un gelat d’ametlla que m’agrada molt, i aquest cap de setmana, en vista de que era ja l’últim d’aquest any, vaig decidir fer una coca per acompanyar-lo. De coques per menjar amb gelat n’hi ha moltíssimes, i no puc dir quina és millor. M’agraden totes… Per volia elaborar-ne una versió pròpia, ràpida i senzilla. No tenia moltes coses per casa, i m’hi vaig decidir amb el que hi havia.
El resultat és un bescuit al qual la nata li proporciona esponjositat, humitat i li confereix sobre tot un intens gust característic làctic i mantegós. Una delícia pels amants de la nata, que amb una tassa de cafè és converteix amb un esmorzar perfecte. Comença a refrescar, i els dies ja són freds i grisos, però res com un dolç i una beguda calentona per entrar en calor i començar o acabar el dia .
