Per fi sóc aquí! I vinc amb unes ganes terribles d’estar-me dins la cuina. No diré mentides, d’aquí quinze dies tinc selectivitat, tres dies intensos, però necessitava cuinar qualque cosa, i feia temps que no feia res salat. Pensant, pensant, he vist que la bossa de quelitas era quasi buida, i se m’ha encès la bombeta.
Què seria dels mallorquins sense les galetes d’oli? Tots les coneixem, tots els hem dut dins la motxilla, tots n’hem berenat. I és que són tan bones! Amb xocolata, amb sobrassada, amb formatge, o com me les feia el meu padrí per berenar: obertes en dos, amb oli i vinagre. Eren tan bones… Idò fetes a casa són encara millors.
Sabeu? Tinc uns amics fantàstics, i entre ells i ma mare, Sant Jordi, i fires de llibres, tinc molts llibres de cuina nous, entre els quals una joia de la cuina mallorquina recent treta del forn: Els millors plats de la cuina popular de Mallorca. De les mans d’Antoni Tugores, de Mª Antònia Sureda del bloc Bojos per la cuina i fotografies del seu fill en Pere Muntaner. Entre les seves pàgines hi ha aquesta recepta, amb la qual vaig conèixer el seu bloc, i que he fet diverses vegades.
Les galetes d’Inca, tan comuns a les illes, tenen el seu origen en la necessitat de que durant els llargs viatges en vaixell, era necessari un aliment, semblant al pa, nutritiu i que estès molt temps sense passar-se. I les galetes d’oli, complien aquesta funció. Explicat tot això, anem amb la recepta?
Tots els que sou de Mallorca, segur que n’heu menjat més d’una vegada. I és que la veritat, els cocarrois, són un plat salat ben nostre, juntament amb les panades. Es creu que tenen un orígen semític, perquè els jueus feien unes pastes semblants, però com sempre és difícil determinar un orígen concret.
Se’n fan tot l’any, i es solen farcir de verdura, però durant l’hivern és la temporada natural de les hortalisses de fulla verda, i se’n fan de col, de colflori, d’espinacs, de bledes… Un dia us publicaré una recepte de cocarrois de patata i ceba, que són una delícia, però avui us en present uns de col i colflori. A més de les verdures, hi ha qui els acompanya amb panses, o també pinyons, botifarró o sobrassada. Va al gust de cadascú! A mi m’agraden talment, sense res, o amb qualque pansa.
La pasta, originàriament duia saïm, i jo n’hi he posat. I perquè suc de taronja? Perquè la meva padrina Bel n’hi posa, i m’agraden molt. He de dir-vos que no n’havia fet mai, però vaja, crec que estan aprovats, i us anim a tots a que proveu. Per mi a era la primera vegada, i si m’ha anat bé, no pot esser tan difícil!
De mel i sucre 