Galetes d’oli, d’Inca o “Quelitas”.

Per fi sóc aquí! I vinc amb unes ganes terribles d’estar-me dins la cuina. No diré mentides, d’aquí quinze dies tinc selectivitat, tres dies intensos, però necessitava cuinar qualque cosa, i feia temps que no feia res salat. Pensant, pensant, he vist que la bossa de quelitas era quasi buida, i se m’ha encès la bombeta.

Què seria dels mallorquins sense les galetes d’oli? Tots les coneixem, tots els hem dut dins la motxilla, tots n’hem berenat. I és que són tan bones! Amb xocolata, amb sobrassada, amb formatge, o com me les feia el meu padrí per berenar: obertes en dos, amb oli i vinagre. Eren tan bones… Idò fetes a casa són encara millors.

Sabeu? Tinc uns amics fantàstics, i entre ells i ma mare, Sant Jordi, i fires de llibres, tinc molts llibres de cuina nous, entre els quals una joia de la cuina mallorquina recent treta del forn: Els millors plats de la cuina popular de Mallorca. De les mans d’Antoni Tugores, de Mª Antònia Sureda del bloc Bojos per la cuina i fotografies del seu fill en Pere Muntaner. Entre les seves pàgines hi ha aquesta recepta, amb la qual vaig conèixer el seu bloc, i que he fet diverses vegades.

Les galetes d’Inca, tan comuns a les illes, tenen el seu origen en la necessitat de que durant els llargs viatges en vaixell, era necessari un aliment, semblant al pa, nutritiu i que estès molt temps sense passar-se. I les galetes d’oli, complien aquesta funció. Explicat tot això, anem amb la recepta? 

Galetes cruixents de mel i anacards.

Per fi uns minuts per fer una recepta i publicar-vos-la. Estic sense facebook, perquè necessit treure temps d’on sigui perquè venen segurament els dos mesos més intensos de ma vida. Però quan tenc uns minuts, res fa que desconnecti més de tot que preparar alguna cosa a la cuina, i avui són aquestes galetes.

L’idea d’aquestes galetes, va sorgir perquè a l’institut hi ha un dia a la setmana  on venen productes de Comerç Just, i tot és molt bo, però fan unes galetes de mel i anacards que són boníssimes, i amb els amics, qualque dia en compram i en fem “bulla”. Jo em vaig quedar la bossa on hi havia els ingredients i vaig mirar de fer-ne la meva versió a casa. Sincerament? A la primera no sortiren bé. Eren de gust bones, però eren molt, molt dures. I ahir vaig provar aquest segon intent. No s’assemblen a les originals, només hi recorda una mica el gust, però, ens agraden molt. Són molt cruixents, i si us hi agraden, us agradaran. A casa volen… I es que per acompanyar un cafè o el tassó de llet del matí són ideals, i més sanes que les comercials.

Us hi animeu, i em dieu que us han semblat?

Rubiols.

Després d’una panada, toca mossegada dolça per arrodonir l’àpat, no trobau? Idò per aquestes dates toca menjar crespells, que els teniu a l’entrada anteriors i rubiols.

Els rubiols, pels que no els coneixeu són els dolç més típic de Setmana Santa. El més comú és que les faci tota la família plegada el dijous, divendres o dissabte, i com sempre passa a cada casa en fan les fan diferents, però l’essència és la mateixa: un semicercle de pasta farcit de qualque cosa dolça. El més comú es trobar-lo de cabell d’àngel, brossat, confitura d’albercoc o crema. Però se’n fan de tots els gustos. A casa d’un dels meus millors amics en fan de dolç de llet, igual que el meu professor de llatí, el sogre del qual en diu xoclo!

La pasta normalment és dolça, però també se’n fan sense sucre, com a casa. Ens agrada molt ja que trobam que la dolçor del farcit és suficient. Aquesta és la recepta de la meva padrina Francisca i sempre els hem fet igual. Hi ha un pas a pas, i us explicaré com els feim de brossat i vos daré unes quantes idees perquè pugueu escollir la que més us agradi. Els podeu congelar crus i coure’ls més endavant, però de totes maneres, conserven el seu encant uns quants dies perfectament.

Us hi animeu? 

Crespells.

Vos agraden els crespells? I els no seu illencs, n’heu menjat mai? Vos han agradat? Pels que no els coneixeu, els crespells són un tipus de galeta que es fa per Setmana Santa a Mallorca i que són ben arrelades a la terra. Els solen fer els més menuts de la casa perquè són molt fàcils de fer i en fan bulla de poder participar i deixar volar l’imaginació amb figuretes, mentre els grans fan els rubiols i les panades.

Vaig llegir una vegada que es feien per aprofitar la pasta que sobrava dels rubiols, però a casa (i crec que per molts llocs), les pastes de rubiols i de panades són dues receptes diferents. Aquesta recepta ens agrada més que la que teniem a casa feia anys, i l’hem canviada. És tracta d’una adaptació de la recepta que repartia, juntament amb un motlle, la campanya de Mallorca M’agrada després de fer un lipdub al poble. N’hi ha que hi posen xocolata per sobre, però el més habitual és menjar-los talment o ensucrats amb sucre pols. A parer meu, no necessiten res més.

Una mossegada dolça?

Palmeretes ensucrades amb xocolates.

Benvinguda primavera! I és que, tot i que l’hivern no ha estat gens mal de dur, el sol sempre es fa enyorar. S’allarguen els dies i amagam a poc a poc els abrics a l’armari. Torna l’escalforeta sobre la pell, tot recupera color, i vida. I la primavera ens regalarà com cada any les seves coses més dolces: cireres, fraules, albercocs… Un encant d’estació. I el millor? Que s’acosta l’estiu!

Idò l’alegria d’aquesta arribada, m’ha inspirat aquestes palmeretes, que la meva germana n’ha fet per dur a les seves amigues demà a classe. Són molt, molt fàcils de fer. No tenen cap secret ni un, i queden tan lluïdes! Una proposta ben senzilla, que per acompanyar una tassa de cafè, o de suc de taronja a l’hora de berenar, queda de meravella. A més, a més, si teniu nins petits per casa, fer-les és com un joc, que els encantarà!

Us hi animau? 

Palos de crema.

Segurament n’heu menjat algun cop, i si no n’heu menjat, segur que n’heu vist qualque vegada. Jo no n’havia fet mai, però a mon pare li agraden molt i em vaig dir que ho havia de provar. Qui no ho prova, no ho sap! Idò mans a l’obra. Em vaig posar a llegir-ne moltes receptes, mirant aquí, mirant allà, d’aquests m’agrada això, i d’aquests això… I aquest n’ha estat el resultat. El resultat em va satisfer, i van tenir força èxit, per tant, els compartesc amb vosaltres perquè us hi animeu!

Em va sorprendre la senzillesa.Resulta una recepta fàcil malgrat l’elaboració, i relativament ràpida. Però sobre tot queda lluïda, i si us agrada la crema, segur que us agradarà! Jo en vaig fer pals, perquè em va fer més gràcia, però la pasta és la mateixa que pels bunyols de vent. Ah! I a més a més, admet moltíssimes variacions. Esper que us agradi!

Anem amb la recepta.

Picades d’abella.

Primera recepta dolça d’aquest any nou, i aquesta vegada puc dir que es cenyeix perfectament al nom del bloc, de mel i sucre. Fàcils, amb sucre i mel.  I es que la veritat, les picades d’abella no tenen cap secret ni un, i es fan amb un obrir i tancar d’ulls! I a sobre, són un delícia i no embafen gens, són tot un vici.

Aquest dolç sembla que té el seu origen al poble de Manacor, on aquests dies han estat de festa per Sant Antoni. I a casa, com que mon pare és Toni, entre moltes altres coses, ens vam decidir a provar-les de fer. I ja us dic: a la primera. Tenen aquell toc cruixent de la pasta de fulls, el gustet de les ametlles, el sucre…

Don coratge a tothom perquè ho provi,a més a més, quedareu com reis amb un tres i no res. 

Rosquilles d’anís.

Anís. Aquest el gust que caracteritza aquestes rosquilles, i tot i que a jo, personalment l’anís, no m’agrada, aquestes m’han agradat. Si bé els “nevaditos” tenen els seus adeptes per casa, les rosquilles van agradar més a casa dels padrins aquest diumenge. I és ben cert, que sobre gusts no hi ha res escrit!

La recepta, em va arribar des d’una veïna de Ca Sa Randera, la tenda on treballa una molt bona amiga de la família, i qui em va donar la recepta de la coca de brossat. I tan aviat com va arribar a casa, em vaig posar a fer-la. Em van deixar a més, un molinet per fer el cordell per després donar-li forma però no m’acabava d’anar bé, i vaig acabar fent-los a mà, i com que en surten bastants, ma mare em va ajudar a donar-los forma. D’aquí, vull donar les gràcies per la recepta, repetirem més d’una vegada.

No tenen cap complicació ni una. M’he quedat sense bàscula i per això us don la recepta com me la van donar a jo: amb tassons. En poder ho canviaré! Jo ho vaig fer amb tassons de 200 ml. 

Anem per feina…

“Nevaditos”

He posat aquest títol, perquè és com són més coneguts i no m’agradava gaire com sona la traducció, no sé perquè. Però ara al que anam, a qui no li ve de gust un mossegada d’aquest dolç tan típic als dies de Nadal? I és que entra tot sol! A ma mare, li agraden moltíssim. Sempre li havia sentit a dir… “Com m’agraden els nevaditos!” I jo, que sempre trob que tot el fet a casa guanya per 10, no podia estar-me de fer-ne un dia. Així que em vaig posar a cercar, i en vaig llegir tantes, que al final em vaig decidir per la més simple, i la que més em convencia: fidelitat absoluta als originals. Les quantitats les vaig trobar aquí, però en vaig variar una mica l’elaboració, perquè no m’acabava de convèncer.

No són un dolç molt embafós, cosa que els fa un pecat, i queden ideals per aquests dies. A casa, saïm no en falta, i de farina tampoc. L’únic ingredient que tal vegada es surt una mica de preu pot esser el vi blanc, del qual depèn un molt bon resultat a un resultat excel·lent. Però he de confessar que no hi vaig posar un vi gens car, i el resultat ha estat més que satisfactori.

L’únic inconvenient? Que la recepta ha de reposar d’un dia per l’altre, i l’elaboració duu una mica de feina, però res complicat i que no valgui la pena. A més, pels més menuts de la casa, és com un joc. A mi em quedaren petits, perquè no sabia que agafessin volum per sobre i el perdessin pels costats. I ja per acabar! Si no teniu tallador de pasta rodó (com jo), podeu servir-vos un tassó de plàstic fent-li un tall a la mida que més us convengui. Va de meravella. 

Anem amb la recepta…

Magdalenes especiades de carabassa i anous.

Arribada la tardor, tot es tenyeix de colors terra, marrons, groguencs, taronges i carabasses. I precisament la carabassa és la protagonista d’aquestes magdalenes. He decidir fer-ne abans que se’n passi la temporada. La padrina me’n regalà una, i quin color més preciós que tenia quan la vaig encetar!

La recepta, me la va donar la meva padrina jove, a qui li agraden molt. Tenen un lleuger gust a carabassa, disfressat  de dolçor i espècies i gust d’anous. Jo les present tal qual, però amb cobertura de xocolata blanca o negra, han de ser excel·lents. Pel que fa a les anous, va al gust. Qui no n’hi vulgui posar, no pugui, s’estimi més posar-les hi més picades, menys… Cap problema, quedaran igual de bé. Jo els hi vaig posar lleugerament picades i aquí en teniu el resultat! No en menjaríeu una?