Després d’una panada, toca mossegada dolça per arrodonir l’àpat, no trobau? Idò per aquestes dates toca menjar crespells, que els teniu a l’entrada anteriors i rubiols.
Els rubiols, pels que no els coneixeu són els dolç més típic de Setmana Santa. El més comú és que les faci tota la família plegada el dijous, divendres o dissabte, i com sempre passa a cada casa en fan les fan diferents, però l’essència és la mateixa: un semicercle de pasta farcit de qualque cosa dolça. El més comú es trobar-lo de cabell d’àngel, brossat, confitura d’albercoc o crema. Però se’n fan de tots els gustos. A casa d’un dels meus millors amics en fan de dolç de llet, igual que el meu professor de llatí, el sogre del qual en diu xoclo!
La pasta normalment és dolça, però també se’n fan sense sucre, com a casa. Ens agrada molt ja que trobam que la dolçor del farcit és suficient. Aquesta és la recepta de la meva padrina Francisca i sempre els hem fet igual. Hi ha un pas a pas, i us explicaré com els feim de brossat i vos daré unes quantes idees perquè pugueu escollir la que més us agradi. Els podeu congelar crus i coure’ls més endavant, però de totes maneres, conserven el seu encant uns quants dies perfectament.
Vos agraden els crespells? I els no seu illencs, n’heu menjat mai? Vos han agradat? Pels que no els coneixeu, els crespells són un tipus de galeta que es fa per Setmana Santa a Mallorca i que són ben arrelades a la terra. Els solen fer els més menuts de la casa perquè són molt fàcils de fer i en fan bulla de poder participar i deixar volar l’imaginació amb figuretes, mentre els grans fan els rubiols i les panades.
Vaig llegir una vegada que es feien per aprofitar la pasta que sobrava dels rubiols, però a casa (i crec que per molts llocs), les pastes de rubiols i de panades són dues receptes diferents. Aquesta recepta ens agrada més que la que teniem a casa feia anys, i l’hem canviada. És tracta d’una adaptació de la recepta que repartia, juntament amb un motlle, la campanya de Mallorca M’agrada després de fer un lipdub al poble. N’hi ha que hi posen xocolata per sobre, però el més habitual és menjar-los talment o ensucrats amb sucre pols. A parer meu, no necessiten res més.
S’acosta Pasqua, i qui més no a Mallorca, farà (o com a mínim menjarà) panades. Pel que no sou illencs, les panades són juntament amb la freixura, els rubiols i els crespells, el plat típic de Mallorca quan arriba Pasqua. Es creu que tenen un origen jueu, i les més típiques són de les de xítxeros i xot o simplement xot, i són les dues receptes que us proposo avui, però n’hi ha per tots els gustos, un dia en férem unes de gambes, ceba i pollastre, que van agradar a tothom.
Pel que fa a la pasta és quasi tant o més versàtil que el farcit. Tothom té la seva heretada dels padrins o repadrins. Aquesta és la feim a ca sa padrina Francisca, la recepta és la que té ella escrita a un bloquet vell, i és la que feim cada any. Ens reunim cada divendres i les feim les tres generacions plegades, i després en dinam… És de les coses que més m’agraden de Pasqua. Una de les millors virtuts de la pasta? Que es molt fàcil de manejar, ja que donar forma a la panada és senzillíssim. Un defecte? Que du una mica de feina pastar-la, però el resultat ho val. Aquesta és la primera de les receptes de panades que publicaré, i és a la que tenc més estima. Però en tenc més receptes, i més farcits que poc a poc arribaran.
Aguanten bé uns quants dies. Com més m’agraden són calentes del forn, però, n’hi ha que s’estimen més l’endemà. Es solen fer el divendres o dissabte, però el dilluns i dimarts són molts els que se l’enduen per anar d’excursió. I si en feis moltes, es poden congelar crues i es couen quan us venguin de gust.
Benvinguda primavera! I és que, tot i que l’hivern no ha estat gens mal de dur, el sol sempre es fa enyorar. S’allarguen els dies i amagam a poc a poc els abrics a l’armari. Torna l’escalforeta sobre la pell, tot recupera color, i vida. I la primavera ens regalarà com cada any les seves coses més dolces: cireres, fraules, albercocs… Un encant d’estació. I el millor? Que s’acosta l’estiu!
Idò l’alegria d’aquesta arribada, m’ha inspirat aquestes palmeretes, que la meva germana n’ha fet per dur a les seves amigues demà a classe. Són molt, molt fàcils de fer. No tenen cap secret ni un, i queden tan lluïdes! Una proposta ben senzilla, que per acompanyar una tassa de cafè, o de suc de taronja a l’hora de berenar, queda de meravella. A més, a més, si teniu nins petits per casa, fer-les és com un joc, que els encantarà!
Qui més no ha pensat que he perdut el cap. Un títol suggerent, veritat? Doncs té una explicació molt fàcil: aquest pastís solet, amb una sola massa, en surt amb tres: una primera capa, seguida d’una semblant al púding o crema, i la final, el bescuit. Una meravella!
Tot d’una que vaig veure la recepta al bloc Kanela y Limón, vaig dir, aquesta l’hem de tastar. I efectivament, aquí en teniu la prova i la recepta per si voleu provar de fer-la. És ben senzilla, no té gaires secrets, i el resultat val la pena, si us agrada la crema. Això sí, no es pot desemmotlar per tant, s’han de fer talls dins la mateixa llauna de la cocció i servir-la. En surt bastanta quantitat, per la qual cosa en podem fer la meitat.
De mel i sucre 